Servicios Koinonía    Koinonia    Vd esta aquí: Koinonía> Páginas neobíblicas > 112
 

 

Només és una paràbola

Lucas 15, 11-32

Toni TORRELLES


 

 

Hi havia una vegada una família formada pels pares i quatre fills, dos nois i dues noies.

Tots s’ajudaven en el negoci familiar. Coneixien els guanys i les dificultats, se sentien corresponsables del que produïa el seu treball. Cadascun sabia que el que ell aportava era important i que es confiava en la seva autonomia i iniciativa. Era una família molt integrada, on es parlava del que cadascú sentia, del que l’il•lusionava, del que esperava de la vida.

Un dia, una de les filles els va dir que volia independitzar-se, que necessitava cercar el seu destí, la seva pròpia orientació a la vida, que volia posar-se a prova. Va demanar el que li corresponia de la part del negoci familiar i va marxar a altres ciutats, a altres ambients.

En l’intent de fer la seva vida, al seu propi ritme, es va despistar una mica i va començar a provar de tot, del que pot ajudar i del que pot complicar la vida personal. I tot costava cèntims. Invertia pensant enriquir-se de cop, celebrava els seus petits èxits amb grans festes que organitzava per a coneguts i desconeguts i passava les seves decepcions amb altres festes tan grans com aquelles i que la deixaven desconsolada i amb la butxaca més buida.

En un moment es va trobar sense capital, havent d’empenyorar els béns que l’envoltaven i compartint la sort dels que viuen al dia: menjadors populars, apuntar-se en una llista per si surt alguna feina mal remunerada, passar per Caritas a veure si alguna peça de roba serveix per treure’s el fred o si li poden donar algun paquet d’arròs de la Creu Roja. I així aguantava i malpassava la vida.

Un dia, fent memòria, va reciclar els seus records, els de casa, els de la seva gent, els pares i els germans, les tardes de cansament i de conversa, els dissabtes d’alegria i els diumenges de celebració del sentit de la vida familiar, els amics, la gent del seu barri, la seva infància i el temps en què per rebel•lia adolescent es va posar aquell piercing a la cella i els de casa, en comptes de retreure-li res la van felicitar per la seva originalitat i la manca de prejudicis.

Pensava que tornar la podia salvar i que valia la pena reconèixer el seu desencert i immaduresa malgrat els hagués decepcionat i no els hagués trucat més des que va deixar casa seva. Pensava que intentaria tornar, els demanaria que la perdonessin i l’admetessin un altre cop a casa i que aniria retornant a poc a poc tot allò que havia malgastat d’aquella mala manera. Els diria que havia estat una mala filla, una irresponsable i una perduda, que no mereixia ni que li diguessin filla o germana.

Encara era ben lluny que la mare la veu arribar i ja sent llàstima per ella. Va córrer a tirar-se-li al coll i se la menjava a petons.

Ella li va dir: Mare, pensava que podia ser feliç sense recordar-me més de casa meva, que em sentiria més lliure lluny de vosaltres, que volia ser jo mateixa i ja veus, només us faig passar vergonya per com vinc i el que he fet amb la meva vida en aquest temps. Accepteu-me a casa encara que sigui com una criada, que us retornaré tot el que us he fet perdre...

La mare va dir als seus germans: De pressa, porteu el vestit més bo i poseu-li, i sandàlies als peus, i un bonic piercing a la cella. I enceteu el millor cava que tinguem al celler. Ah, i aviseu els veïns de l’escala i els parents que estem preparant un banquet per celebrar que la nostra filla era morta i ha tornat a la vida, que s’havia esgarriat i l’hem retrobat.

I tot seguit, un cop tot preparat, veïns i amics s’havien passat la notícia i s’alegraven sopant amb aquella família que un altre cop estava unida i reunida. Van posar música i ballaven i reien contents i feliços pel retorn de la filla, de la germana, l’amiga.

Un parent proper, però, d’aquells que tota la vida havia mirat pel negoci i pels beneficis, encara que hagués de passar per damunt de qui fos, en assabentar-se’n, va agafar el telèfon i va trucar la mare –perquè era parent de part d’ella- i li va dir que què s’havien pensat, que ell no acudiria a la invitació, que no se n’adonaven que obrien la porta a aquella galifardeua, que havia estat la vergonya de tota la família, i ara la tornaven a tenir a casa com si res.

La mare va voler donar-li explicacions però ell la tallava amb més comentaris i retrets, que on s’ha vist a la seva família, que com a mare no semblava de casa seva, que havia de castigar la filla i no fer-li una festa, que li havia de fer tornar tot allò que havia malbaratat, que més que anunciar-ho per tot arreu, havien de tancar-se un temps tots i reflexionar sobre el que havia passat, que quina part de culpa també hi tenien tots... I així, tot allò que li sortia dels sentiments calculadors i no del cor.

La mare, se l’escoltà amb paciència i quan va poder li va replicar: Les famílies estem per això, per assegurar sempre que ens serem fidels, que tindrem sempre els braços oberts els uns pels altres i la confiança posada en els nostres fills. I més quan arriben morts, desanimats, aclaparats per les seves opcions profundes i el que més necessiten és tornar a viure, poder respirar un altre cop la flaire d’aquelles paraules que mai no ens cansarem de repetir: T’estimo, fill. Sempre. Malgrat tot. Per tu mateix, no pel que facis o deixis de fer, no pels teus encerts o els teus èxits. T’estimem perquè ets el nostre fill i la teva vida i la teva felicitat són la nostra. T’estimem, fill. I a vegades ho direm amb paraules com aquestes i altres vegades no caldran paraules perquè ens entenguin, ho sabran per la nostra abraçada, pels nostres petons, per les nostres reaccions d’alegria de tenir-los al costat, perquè també nosaltres els necessitem, tant o més que ells a nosaltres.

 

Toni Tarrelles

Barcelona

 

 


 



  Portal Koinonia | Bíblico | Páginas Neobíblicas | El Evangelio de cada día | Calendario litúrgico | Pag. de Cerezo
RELaT | LOGOS | Biblioteca | Información | Martirologio Latinoamericano | Página de Mons. Romero | Posters | Galería
Página de Casaldáliga | La columna de Boff | Agenda Latinoamericana | Cuentos cortos latinoamericanos