Vd esta aquí: Koinonía> Agenda > |
AUTOR: De la Serna, Eduardo
|
||
AGENDA LATINOAMERICANA AÑO: 2008
|
POLĂŤTICA I RELIGIĂ“Eduardo de la SernaUna mala o ideològica lectura del text de la “moneda del Cèsar”, conclou que en dir que s’ha de donar al Cèsar allò que Ă©s del Cèsar, i a DĂ©u, allò que Ă©s de DĂ©u, JesĂşs estableix clarament que la religiĂł i la polĂtica sĂłn dos mĂłns separats que no es toquen ni interrelacionen. Si a això hi afegim la dita joĂ nica el meu regne no Ă©s d’aquest mĂłn, semblaria que quedĂ©s clar que pretendre parlar de “religiĂł i polĂtica” seria un disbarat... Aquest no Ă©s el lloc per comentar aquestes textos que en realitat diuen coses molt diferents d’això que s’afirma; però sĂ per dir allò que ja afirmava el document de Puebla: “L’EsglĂ©sia (...) sent com el seu deure i dret estar present en aquest camp de la realitat: perquè el cristianisme ha d’evangelitzar la totalitat de l’existència humana, inclosa la dimensiĂł polĂtica. Per això critica, als que tendeixen a reduir l’espai de la fe a la vida personal o familiar, excloent-ne l’ordre professional, econòmic, social i polĂtic, com si el pecat, l’amor, l’oraciĂł i el perdĂł no hi tinguessin rellevĂ ncia (515)”. Fins i tot, encara que des d’una perspectiva mĂ©s europea, el Papa Benet XVI ha escrit sobre el tema en la seva encĂclica DĂ©u Ă©s amor, en referir-se a la “caritat polĂtica”. D’altra banda, segons com es tracti el tema gairebĂ© semblaria que estĂ dient que “l’EsglĂ©sia no ha pas d’intervenir en polĂtica, (exceptuant els bisbes, que passen el temps fent polĂtica)”, però aquesta raĂł semblaria suposar que la primera actitud seria crĂtica de l’statu quo, profètica, subversiva, mentre que la segona seria amiga del poder, i fins i tot còmplice. Casos patètics com ara l’actitud militant de les Conferències Episcopals d’Espanya i ItĂ lia, crĂtiques fins a la desestibilitzaciĂł dels governs, pels casos de legalitzaciĂł de matrimonis homosexuals, i el seu silenci envers els immediats governs anteriors davant la invasiĂł genocida i la guerra a l’Iraq sĂłn prou significatius i greus. Sembla que per alguns Ă©s mĂ©s greu que una parella homosexual visquin junts (cosa que faran igualment sense “demanar permĂs”) i no que s’envaeixi, torturi i mati un poble pobre per quedar-se amb el seu petroli... *Quan els anys 70 es parlava del “renaixement de les utopies” (OA 37), milions de cristians a Amèrica Llatina es van llançar –acompanyats o animats pel Magisteri- al repte de lluitar per una societat fraterna i igualitĂ ria. Com a resposta a això, i per anar preparant la inundaciĂł neoliberal dels 90, els 80 van banyar els nostres paĂŻsos de sang dictatorial. Mentre aquests cristians eren perseguits, torturats o fets desaparèixer, per imposar models econòmics afins a les polĂtiques del Nord, la mateixa jerarquia que els havia animat a participar, va callar, va negociar amb les dictadures, va beneir les seves armes, de la mateixa manera que una dècada mĂ©s tard beneiria els bancs i finances de Mammon. Personalment tinc molts d’amics sobrevivents del genocidi argentĂ, militants cristians disposats a donar la vida per la utopia de JesĂşs –el Regne de DĂ©u- els anys 70 i militantment ateus o agnòstics ara; “grĂ cies”, fonamentalment, a l’(anti) testimoni evangèlic de les jerarquies... Realment, veient les actituds d’ahir i d’avui, molts es sentiran desanimats envers la participaciĂł o el compromĂs polĂtic. Però per altra banda, Ă©s cert que tant la complicitat, com l’apatia, sĂłn absolutament funcionals al poder de torn. AixĂ queda garantit que res canvia. Cap a pitjor, la crisi postmoderna “dels relats” i el realçament “dels fragments”, convida a pensar que no es pot canviar la situaciĂł fonamental, ja que –com a molt- es pot esperar que canviĂŻn ben petites coses, com ara microemprenedors o microcrèdits... Res que pretengui modificar el fons de la situaciĂł. Això no obstant, la fascinant crisi d’època que vivim ens convida i repta. Els seguidors del Nazarè, ens quedarem apĂ tics i immòbils esperant que la novetat que se’ns acosta “sigui el que sigui”?, o ens abocarem a sembrar la utopia-regne amb l’esperança de posar la llavor d’un demĂ mĂ©s fratern, mĂ©s just, mĂ©s solidari? És veritat que hi ha dotzenes de sembres diferents, però ens quedarem plorant per la llet vessada?, o cercarem obstinadament la manera de sembrar valors i signes del regne? La mare terra, el poble, fecundarĂ allò sembrat, però, què es podrĂ collir si no sembrem? Personalment, em resulta propi de mirades molt miops l’actitud de molts jerarques eclesiĂ stics que pretenen que tot continuĂŻ com va ser fa molt de temps, quan es consultava els bisbes per tot, i ells podien vetar o proposar lleis o projectes (per això molts es van moure com “peixos dins l’aigua” en dictadures i feixismes). Crec que units amb tants milers de creients o no, de diferents confessions, cristianes o no, que estan decidits que hi hagi pau, justĂcia, igualtat, fraternitat, les haurĂem de sembrar tossudament, per tal que una mica, o molt d’això emergeixi en el demĂ que s’acosta. Quan escolto alguns “eclesiĂ stics” parlar del divorci, de la moral, o de certs aparents principis, em sembla com veiĂ©s algĂş a qui se li ensorra tota la casa i continua amb un quadre a la mĂ preguntant-se on el penjarĂ . Sembla molt mĂ©s sensat ocupar-se de sembrar allò fonamental i fundacional, per tal que el poble amb el temps es vagi fent la seva pròpia sĂntesi. SerĂ confiar en la vitalitat d’allò que s’ha sembrat, o –si es vol mĂ©s teològic- confiar en la força de l’Esperit Sant: “DĂ©u dĂłna el creixement”. AixĂ la construcciĂł apareixerĂ damunt dels fonaments que s’hagin edificat. DesprĂ©s serĂ temps d’eventuals quadres... És possible que molts pensin en la dificultat, o en la desproporciĂł davant la magnitud de les poderoses forces de l’antiregne. És possible que molts pensin que no canviarĂ res. És possible que molts pensin que Ă©s impossible o que no tĂ© sentit... Hi ha parĂ boles del regne que ens conviden a pensar d’una altra manera: la desproporciĂł del gra de mostassa o el llevat, el convit a la creativitat per ser mĂ©s murris que “els fills d’aquest mĂłn”, la convicciĂł que malgrat que la xarxa reculli tota mena de peixos, els que no serveixen es tornen a llençar a mar, o que cremarem el jull quan el reconeguem pels seus fruits, i sobretot la confiança en l’Esperit “que bufa allĂ on vol” i que no Ă©s la mort, sinĂł la vida, la que tĂ© la darrera paraula de la història. És cert que molts somiarien amb una “polĂtica cristiana”, on “l’EsglĂ©sia” avali ministres, o lleis, o en veti d’altres per “no cristianes”. En la societat plural no ens estem pas referint a aquesta mena de polĂtica. Sabem que no estem pas sols en aquest mĂłn, i no pretenem que els nostres somnis i utopies s’escoltin i acceptin “pel sol fet de ser cristians”, sinĂł perquè sĂłn integradors, fraterns, justos... No pas pel “cartell”, sinĂł per la justĂcia. En realitat, molts estem cansats de “projectes cristians” que sĂłn “beneĂŻts” per genocides, explotadors i injustos. Personalment vull deixar clar que sĂłc completament ateu del DĂ©u de Videla, o de Pinochet (o de Bush); crec en el DĂ©u dels pobres, crec en el DĂ©u de la Vida. De l’Alliberament. Fins i tot ens alegraria que aquests es sentissin exclosos –si no canvien de vida- d’un projecte en el qual hi cĂ piguen molts de mĂłns, on els pobres estiguin en el centre, on la justĂcia i la vida siguin les “mestresses de la casa”. “Estic cansat que els intel•ligents em robin”, vaig sentir-li a dir un cop a un borratxo. La mare de JesĂşs va festejar que DĂ©u “enderroca del tron els poderosos i eleva els humils”, “els pobres els omple de bĂ©ns i els rics els acomiada amb les mans buides”. Creiem, fins i tot que aquests projectes sĂłn mĂ©s “cristians” (amb aquell “cristianisme anònim” del qual parlava K. Rahner) que molts projectes “batejats” i “beneĂŻts” episcopalment. Per això, amb els que volen la justĂcia, els que treballen per la vida, els constructors de pau, penso que podem lluitar per un mĂłn nou. No Ă©s pas un “mĂłn cristià ” o “de cristiandat” el que somiem, sinĂł un mĂłn d’acord amb aquell somni de JesĂşs, el Regne, un mĂłn de germanes i germans, un mĂłn “on cĂ piguen tots els mĂłns”. Somiem, sĂ, amb la recerca d’una polĂtica entre tots, en la qual sense excomunions mĂştues, (siguin en nom del “secularisme” o del “cristianisme”) es dialogui, es proposin somnis i projectes, i es cerqui allò que sigui millor per a tothom, principalment per als pobres i les vĂctimes d’aquesta societat que es vantava “d’occidental i cristiana”, i en nom d’això va torturar, segrestar, fer desaparèixer, matar i sotmetre a la pobresa la immensa majoria de la poblaciĂł. SĂ a una polĂtica en la qual els cristians apareguin fermament compromesos amb les Causes de la justĂcia, els Drets Humans, la vida, la pau i les utopies d’un mĂłn de germans, sense opressors ni oprimits, sense amos ni esclaus. Perquè no creiem que JesĂşs morĂs en va.
Eduardo de la Serna Quilmes, Argentina
|